TEMA 4

 

INTERNET, COMUNICACIONS I XARXES DE DADES

1.- El procés tecnològic de la comunicació

Comunicar és transmetre informació entre un emissor i un receptor. Però perquè hi hagi comunicació cal considerar un conjunt d’elements que la fan possible.D’antic, les diferents societats humanes han buscat la manera de comunicar-se, de prop i a distància, i que la informació es mantingui per ser recuperada en altres moments. Des de les pintures rupestres, l’escriptura jeroglífica, els llenguatges orals, els símbols alfabètics, fins als codis digitals actuals, i els diferents suports de la informació: tauletes d’argila, pergamí, paper, discos magnètics, memòries flaix, etc.

En la comunicació, hi intervenen diferents elements necessaris perquè aquesta es produeixi: l’ emissor, el canal de transmissió, el receptor, el codi de comunicació.

Les interferències (soroll) dificulten la transmissió de la informació.

El codi de comunicacióés el conjunt de símbols i regles per construir un missatge.

2.- Les telecomunicacions

La transmissió d’informació a distància ha estat en evolució constant des dels senyals de fum i les banderes. És a finals el segle XIX que el domini de l’ electricitat i l’ electromagnetisme impulsen definitivament les telecomunicacions modernes.

2.1.- Canals de transmissió

CABLE DE COURE: Conductor de l’ electricitat i, per tant, la informació es transmet variant la tensió o del corrent elèctric. El dispositiu d’emissió adequa el senyal elèctric perquè pugui ser portador de la informació i ser desxifrat en el dispositiu de recepció. És el canal emprat en les línies de telefonia i dades, ADSL.

CABLE DE FIBRA ÒPTICA: Conductor de llum. La informació es transforma en impulsos de llum que viatgen a gran velocitat. Es fa servir en conexions a internet a molt alta velocitat i en serveis de televisió per cable.

ONES ELECTROMAGNÈTIQUES: Es constitueixen en un canal de transmissió que pot viatjar per l’atmosfera terrestre i l’espai, sense cable. La informació s’hi incorpora variant paràmetres de les ones. Aquest és el canal emprat per un sistema Wi-Fi o la ràdio. Les seves característiques fan possible l’ús de satèl·lits de comunicacions que orbiten al voltant de la Terra.

2.2.- Comunicacions analògiques i digitals

Una magnitud analògica pot prendre infinits valors que poden variar de manera contínua al llarg del temps. La temperatura i la intensitat de llum ambiental o del so, la tensió d’una pila, etc. són magnituds analògiques.

Un valor digital pot prendre dos estats possibles: nivell baix o nivell alt. Aquests estats s’associen a una magnitud física d’acord amb el mitjà de transmissió. Per exemple, en una tensió, 0 V i 5 V, respectivament. Els estats baix i alt es representen amb els dígits 0 i 1. La representació de la mínima informació digital rep el nom de bit, que ve de la contracció de les paraules angleses: binary digit.

Les comunicacions analògiques presenten inconvenients: 

• El senyal es degrada amb la distància. 
• Són molt sensibles a les interferències electromagnètiques. 
• El canal de transmissió és limitat per a la simultaneïtat de transmissions.

Un convertidor analògic-digital transforma les dades analògiques a un format digital, aptes per ser transmeses en aquest format. En el receptor hi ha un convertidor digital-analògic que converteix el senyal digital en un senyal analògic, idèntic a l’original.

3.- Xarxa de dades

3.1.- Tipus de xarxes

L’ordinador disposa d’una placa electrònica, anomenada placa de xarxa, que és la que pot establir comunicació amb altres ordinadors. 

La placa de xarxa més usada és del tipus Ethernet. 

Quan la xarxa és de petit abast, rep el nom de xarxa d’àrea local o LAN ( Local Area Network), i quan és de gran abast es diu xarxa WAN ( Wide Area Network). 

Per connectar els ordinadors a una xarxa cal un dispositiu anomenat switch, hubo concentrador. 

Rep aquest nom pel fet que actua com si fos el centre de connexió d’un cablejat en forma radial. 

Un concentrador es pot connectar amb altres concentradors per formar una distribució d’equips molt àmplia. 

El cable de connexió, en els seus extrems, porta un connector mascle anomenat RJ45, que es pot endollar indistintament a l’ordinador o al concentrador.

• La connexió sense fils o Wi-Fi fa la mateixa funció, però amb ones de ràdio. 
• La flexibilitat i comoditat d’aquest tipus de connexió fa que estigui cada vegada més estesa. Per a aquest tipus de connexió, la xarxa ha de tenir un dispositiu, o més, anomenat punt d’accés sense fils, per cobrir una àrea determinada. 
• Pot estar integrat en el mateix concentrador. 
• Perquè la comunicació sigui possible, cal un protocol de comunicació o llenguatge comú que ha d’estar configurat a tots els dispositius, que a més han de quedar identificats inequívocament.

3.2.- Funcionalitat de les xarxes

Una xarxa local permet compartir recursos, de programari i de maquinari, i la connexió a internet, en una empresa, un centre educatiu, una oficina, etc.

4.- Internet, escultura i funcionament

Internet és una xarxa de dades d’abast mundial en la qual estan interconnectats milions de dispositius digitals comunicats entre si.

Internet és una xarxa de xarxes en què conviuen dispositius digitals de diferents tecnologies i sistemes operatius, però amb un llenguatge comú o protocols que els permet dialogar.

La xarxa es com una gran teranyina, formada per nodesi enllaços de connexió, que poden ser diversos: cable, fibra òptica i enllaç radioelèctric. 

La informació pot anar d’un node a un altre per diferents camins. En cas d’interrupció d’una ruta, la informació pot viatjar per altres d’alternatives. 

De fet, la informació quan, surt d’un punt, es trosseja i s’organitza en diferents paquets, que poden circular per rutes diferents i recompondre’s en l’ordinador receptor.

Els protocols de comunicació permeten la comunicació entre els ordinadors que estan dialogant, enviant i rebent dades. A internet el protocol emprat és el TCP/IP, acrònim de Transmission Control Protocol/Internet Protocol que actua com a sistema operatiu de la xarxa, que gestiona operacions com ara dividir la informació en paquets, crear un sistema d’adreces, encaminar els paquets per la xarxa i detectar errors en les transmissions de dades.